TORNA L’ESTRATÈGIA

Durant els anys 90 es va apreciar un interès rellevant en l’àmbit públic per desenvolupar plans estratègics que ajudessin a definir el model de ciutat o territori a 10-15 anys vista i fixessin de manera ordenada les actuacions que els diferents actors haurien de portar a terme per assolir l’escenari desitjat. Algunes experiències reeixides en ciutats com San Francisco o Barcelona van contribuir a l’extensió del paradigma i en poc temps la taca d’oli va impregnar tot el mapa.

Com sol succeir en aquests casos, la confluència en poc espai de temps de molts plans a la vegada va fer que la redacció de molts d’ells contingués elements similars i d’altra banda, en força ocasions el pla estratègic finalitzava amb la seva elaboració. La gran fita era la seva presentació en públic i l’edició en paper de tants exemplars com el pressupost permetia. Era com si el sol fet de redactar el pla ja posés en marxa tots els engranatges que permetessin la seva execució.

Amb aquest panorama, no resulta estrany que la planificació estratègica i la paraula estratègia entressin en una certa crisi uns anys més tard i que la urgència per executar superés qualsevol ànsia planificadora o vertebradora d’estratègies. Curiosament, durant el període de crisi econòmica, quan més necessària sembla l’estratègia, més amagada ha estat aquesta.

Des d’uns mesos ençà observo un nou ressorgiment de l’interès per la idea d’ “estratègia” i saludo aquest procés, ja que estic bastant segur de la seva utilitat sempre que es basi en un diagnòstic afinat de la realitat, fixi objectius ambiciosos però assolibles, impliqui als agents pertinents i, sobretot, defineixi un adequat sistema de govern i control que faciliti l’avanç i l’execució del que planificat, valori els resultats obtinguts i actuï en conseqüència.

Jaume Amill