Costas i Mújica: per un model econòmic inclusiu

model econòmic inclusiu

En aquests últims dies ha confluït la lectura del llibre d’Antón Costas i Xose Carlos Arias, La nova pell del capitalisme i la visió del documental Fràgil equilibri dirigit per Guillermo Garcia, produït per Sintagma Films i recolzat per Intermón Oxfam. Les perspectives de tots dos són diferents. El llibre de Costas i Arias analitza el que ha passat al llarg de les tres últimes dècades i posa de manifest les patologies i riscos que ha generat el capitalisme a partir d’una visió ultraliberal de l’economia. Aquesta visió ha anat guanyant pes progressivament a partir dels anys 70 del segle passat convertint-se en hegemònica abans d’ahir. Les pedres angulars del seu ideari han estat l’exaltació (i desregulació) del financer i del encimbellament del mercat com a articulador no només de la vida econòmica, sinó també de la social i política.

El documental combina tres situacions: la dels immigrants a la tanca de Melilla, la d’un treballador / executiu japonès que no troba sentit a la seva vida i la del drama dels desnonaments; tot això acompanyat de la reflexió de José Mújica (ex president de Uruguai), que exposa la seva perplexitat per la incapacitat del Sistema per fer la vida millor a milions de persones que per diferents motius estan fora d’ell.

Costas i Arias en cap cas aposten per solucions “revolucionàries”; més aviat al contrari. Davant l’augment de la desigualtat i el deteriorament de la democràcia proposen un capitalisme inclusiu que recuperi la igualtat d’oportunitats com un dels objectius centrals de la política econòmica. No és només una qüestió d’ètica, sinó d’eficiència del sistema: la cohesió social és un factor d’estabilitat i creixement en el mitjà i llarg termini. En aquest sentit, moltes de les reflexions dels autors se sustenten en la idea de salvar al capitalisme de (alguns) els capitalistes.

El documental és més contundent, especialment impactant és la filmació de Melilla. A més, Mújica aposta per un canvi “intens” de model, en el qual s’ha de produir una mutació radical dels valors que el sustenten.

No obstant això, més enllà dels diferents formats, enfocaments i propostes, totes dues obres tenen una cosa en comú: les dues són optimistes en relació a la possibilitat de millorar la perspectiva d’aquells que estan en pitjor situació o es troben directament a la cuneta. A què es deu aquest optimisme? Si ho interpreto bé, a dos factors: primer (Mújica) al fet que hi ha suficients mitjans (tecnologia, riquesa …) per reduir la pobresa i la marginació i segon, a que (Costas i Arias) sabem o podem saber com generar un capitalisme més inclusiu. La política i l’economia política són en gran mesura la solució; Mújica i Costas / Arias no semblen creure en les plagues bíbliques.

Crec que aquest optimisme raonat i raonable no és una mala manera de començar l’any. De fet, es proposa alguna cosa a la que Daleph ens sumem: resituar el mercat, sense perdre la potència generadora que té i avançar cap a un Estat més emprenedor que reguli millor i que impulsi més buscant sempre equilibris raonables.

Amb molta modèstia, les nostres activitats pretenen alinear-se en aquest camí: la millora dels procediments administratius en un servei públic, la regeneració d’un barri degradat, l’impuls de l’activitat empresarial i emprenedora com a mecanisme de generació d’ocupació, un programa d’habitatge social o l’acompanyament i l’activació laboral d’aturats de llarga durada, ens semblen una bona forma de seguir l’estela de Mújica, Costas i Arias.

 

Feliç i inclusiu 2017!

Gregori Cascante