La Llei 13/2006 de prestacions socials determina el règim jurídic propi de les prestacions socials de caràcter econòmic. Amplia les bases jurídiques i socials, i facilita el disseny d’una política de garantia d’ingressos a nivell nacional, amb la dificultat i alta responsabilitat que això comporta. Basada en una jurisprudència constitucional, estableix que les persones que no tenen cobertes les necessitats mínimes per la modalitat contributiva del sistema puguin accedir a altres beneficis o ajuts de naturalesa diferent per assegurar el principi de suficiència.
La normativa fa un plantejament ampli de la tipologia de prestacions, distingint aquelles que són de dret subjectiu (joves extutelats, ajuts complementaris a pensionistes, etc.) i que estan regulades per llei; les de dret de concurrència, creades pel Govern per decret i subjectes a un límit pressupostari; i les prestacions d’urgència social, que es deleguen als ens locals donades les competències atorgades en matèria d’acció social.
Les prestacions d’urgència, destinades a pal·liar situacions puntuals, urgents i bàsiques, de subsistència, com l’alimentació, el vestit o l’allotjament són íntegrament gestionades pels ens locals. En aquest sentit, totes aquelles situacions que no poden ser resoltes per ens superiors a través de les prestacions contributives o les prestacions no contributives de dret subjectiu i dret per concurrència, acaben desembocant en la necessitat d’atorgar un ajut d’urgència en la modalitat que sigui per part dels ens locals.
I aquest fet no és menor, perquè els requisits d’accés als ajuts econòmics estatals i nacionals sempre deixaran persones excloses que es dirigiran als seus ens locals cercant solucions que dependran, en certa mesura, de la capacitat econòmica de l’ens per afrontar la necessària protecció de la seva ciutadania. Aquest fet té, doncs, conseqüències sobre la desigualtat territorial catalana i espanyola. Cada ens local defineix la seva política de garantia d’ingressos en funció de la seva capacitat pressupostària o la seva perícia tècnica.
Un element addicional i no menor que amplia la llei el 2020, i que situa de nou els ens locals en el focus del disseny de les polítiques de garantia d’ingressos, és la definició que fa de beneficiaris de les prestacions econòmiques. Així com les prestacions de dret subjectiu i dret per concurrència estan destinades a persones que resideixen legalment a Catalunya, les prestacions d’urgència social, recordem, gestionades únicament pels ens locals, amplien el concepte de beneficiari i inclouen, també, les persones que viuen o que es troben a Catalunya.
Aquesta modificació de la condició de beneficiaris té unes implicacions socials i de gestió, de moment, incomptables. En aquest sentit, persones que tradicionalment han estat excloses de qualsevol ajuda per la seva situació irregular són ara objecte de protecció. I aquesta protecció l’afronta l’ens local. La pregunta ara és si és aquesta delegació als ens locals està o ha estat ben calibrada. Justament la capacitat desigual que tenen els ens locals per afrontar situacions d’urgència, la pressió assistencial sostinguda a la que han estat sotmesos el serveis socials locals els últims deu anys i/o altres factors territorials vinculats al desenvolupament econòmic i social dels territoris, fa que les oportunitats de protecció dels els ciutadans siguin diferents en funció de quin sigui l’ens local de referència.
Si bé algunes i potents administracions donen suport al disseny d’aquestes polítiques de garantia d’ingressos, aquest suport és desigual arreu de Catalunya. Convé preguntar-se si efectivament els ens locals han de sustentar i liderar aquesta exigència de l’estat social i de dret. Una altre tema és si els processos de gestió d’aquest ajuts presenten marge de millora o si aquestes ajudes són suficients per tenir una vida digna, però això ja seria objecte d’un altre post.
Vanesa Mora
Deixeu un comentari