Ciutats vives i turisme regeneratiu
Durant més de dues dècades, el turisme sostenible ha estat el principal marc de referència per a la planificació turística. Tal com el defineix ONU Turisme, es tracta d’un model que té en compte els impactes econòmics, socials i ambientals presents i futurs del turisme, atenent tant les necessitats dels visitants com les de les comunitats amfitriones. Aquest enfocament ha permès avenços rellevants en eficiència, reducció d’impactes i gestió ambiental en nombroses destinacions.
Tanmateix, en un context marcat pel canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat, les desigualtats socials, les dificultats d’accés a l’habitatge o la pressió turística creixent sobre determinats territoris, una part de la literatura acadèmica i professional es pregunta si reduir els impactes negatius és suficient.
És en aquest context que guanya presència el concepte de turisme regeneratiu.
Professionals i especialistes del turisme regeneratiu, com Anna Pollock i Loretta Bellato, plantegen que aquest enfocament no consisteix simplement a «fer menys mal», sinó a contribuir activament a restaurar i enfortir els sistemes socials, culturals i ecològics de les destinacions. Des d’aquesta perspectiva, el turisme deixa d’entendre’s com un sector aïllat i passa a formar part de sistemes vius interdependents, en què les decisions turístiques influeixen directament en la resiliència del territori.
Des d’aquest enfocament, el turisme regeneratiu no es defineix com un nou tipus de producte, sinó com un canvi de mentalitat i de governança. Aquest canvi de governança exigeix processos democràtics i inclusius, basats en la implicació real de les comunitats locals, les administracions, el teixit econòmic, el sector cultural i altres actors del territori. Suposa mantenir els principis d’eficiència i reducció d’impactes propis de la sostenibilitat, però afegint-hi una ambició més gran: deixar les destinacions i les comunitats en millors condicions de com es van trobar, creant valor social, ambiental i econòmic a llarg termini. A diferència dels enfocaments centrats exclusivament en la mitigació d’impactes, la regeneració proposa també treballar des del potencial de cada territori: identificar quines dinàmiques locals es poden enfortir, quines relacions es poden cuidar i quines capacitats ja existeixen i es poden desplegar.
Què significa tot això en una ciutat?
Aquesta base conceptual és especialment rellevant en l’àmbit urbà. Tot i que el turisme regeneratiu s’ha desenvolupat i visibilitzat amb més freqüència en destinacions naturals, rurals o d’alt valor ecològic, la seva aplicació a les ciutats és cada vegada més necessària. Precisament en els entorns urbans és on el turisme interactua de manera més directa amb qüestions com l’accés a l’habitatge, l’ús de l’espai públic, la mobilitat, la convivència o la identitat dels barris. Per això, avançar cap a un enfocament regeneratiu en el turisme urbà exigeix articular de manera integrada la planificació urbana, la cohesió social, la qualitat de vida i la gestió dels fluxos turístics, més enllà dels indicadors tradicionals de creixement. En aquest marc, la regeneració urbana es consolida com un enfocament clau per abordar de manera integral els reptes socials, econòmics i ambientals de les ciutats contemporànies.
Més enllà de la renovació física de l’espai urbà, la pregunta passa a ser quin paper pot tenir l’activitat turística dins d’una estratègia més àmplia de benestar urbà: com pot contribuir a mantenir el comerç local, recuperar el patrimoni, finançar infraestructures verdes, enfortir projectes comunitaris, millorar els ecosistemes urbans o generar relacions més equilibrades entre qui visita la ciutat i qui hi viu.
És precisament aquí on el turisme regeneratiu connecta amb la regeneració urbana.
La regeneració urbana contemporània va molt més enllà de rehabilitar edificis o renovar carrers. Aspira a combinar millora física, revitalització econòmica, cohesió social, adaptació climàtica, biodiversitat i enfortiment comunitari. Aquest enfocament troba avui correspondències clares amb la Nova Agenda Urbana d’ONU-Hàbitat, l’ODS 11 i, en el context europeu, amb la New European Bauhaus, que ha incorporat expressament enfocaments regeneratius, inclusió social, democràcia local i transformació participativa dels barris.
ODS 11: Ciutats i comunitats sostenibles. Integrar una lògica regenerativa en la planificació del turisme urbà permet alinear mobilitat sostenible, ús de l’espai públic i qualitat de vida.
La ciutat com a laboratori regeneratiu
En el context europeu, diverses ciutats han incorporat de manera progressiva una filosofia urbana més regenerativa, amb implicacions directes per al turisme urbà. Barcelona ha estat pionera en la reconfiguració de l’espai urbà mitjançant iniciatives com les superilles i l’urbanisme tàctic, orientades a reduir el trànsit i reforçar la vida de barri. València, a través de la renaturalització de l’antic llit del riu Túria i la seva aposta per la mobilitat activa i els espais verds, ha consolidat un model de ciutat més saludable i accessible. Màlaga, per la seva banda, ha impulsat processos de regeneració urbana vinculats a la cultura i la revitalització del centre urbà com a motors de transformació econòmica. A escala internacional, ciutats com Copenhaguen destaquen per una visió integrada de regeneració urbana que combina mobilitat sostenible, relació amb l’aigua i qualitat de l’espai públic. La iniciativa Copenpay, per exemple, experimenta en una altra direcció: incentivar els visitants perquè determinats comportaments (desplaçar-se en bicicleta o transport públic, participar en accions ambientals o romandre més temps a la destinació) generin beneficis per a la ciutat.
Com mostren aquests casos, la innovació té un paper clau en els processos de regeneració urbana. En aquest marc, han sorgit diversos moviments urbans contemporanis que exemplifiquen noves aproximacions a la regeneració urbana, posant el focus en l’habitabilitat, la salut i la reconnexió amb la natura, entre els quals destaquen:
Recuperació de rius, ports i fronts marítims urbans per al bany i l’ús recreatiu, a partir de millores en la qualitat de l’aigua i en el disseny de l’espai públic.
Renaturalització de les ciutats mitjançant la restauració d’ecosistemes urbans, el foment de la biodiversitat i la integració de solucions basades en la natura.
Desenvolupada conceptualment per Carlos Moreno i altres investigadors, introdueix la proximitat com a principi urbà, garantint l’accés a serveis, espais verds i equipaments culturals a distàncies que es poden recórrer a peu o en bicicleta.
Aquest tipus d’iniciatives reflecteixen un canvi de paradigma cap a ciutats més habitables, resilients i experiencials, on la regeneració urbana no només millora la qualitat de vida dels residents, sinó que també contribueix a un model de turisme urbà més equilibrat i resilient.
Des d’aquesta òptica, la regeneració urbana és especialment rellevant per al turisme urbà, ja que entén la ciutat com un ecosistema compartit on conviuen residents i visitants. Les estratègies orientades a millorar l’habitabilitat, l’accés a l’espai públic, la mobilitat sostenible i la qualitat de l’entorn urbà per a la població local contribueixen, de manera indirecta, a generar experiències turístiques més autèntiques, equilibrades i sostenibles.
Dels projectes a la governança
El veritable repte apareix quan s’intenta passar d’iniciatives aïllades a una transformació sistèmica.
Per fer-ho, no n’hi ha prou amb crear experiències anomenades regeneratives. Cal incorporar aquesta lògica a les polítiques d’habitatge, mobilitat, cultura, comerç, espai públic, natura urbana i desenvolupament econòmic, així com a les estratègies turístiques.
També cal mesurar coses diferents.
A més d’indicadors clàssics com ara visitants, despesa o ocupació, una mirada regenerativa obliga a observar la salut dels ecosistemes, el benestar comunitari, la diversitat econòmica, la integritat cultural, l’accés a l’habitatge i a l’espai públic, la percepció dels residents o la capacitat de col·laboració existent al territori.
La finalitat no hauria de ser crear un nou índex universal de «regeneració», sinó disposar de sistemes de seguiment que permetin aprendre si les intervencions estan enfortint realment les capacitats ecològiques i socials del lloc.
Precisament aquesta transició entre teoria i pràctica apareix en projectes europeus com Regenera4MED, que està desenvolupant i provant en diversos territoris mediterranis eines de governança, implicació comunitària, avaluació i aprenentatge orientades al turisme regeneratiu. El seu plantejament reconeix que no existeix una recepta única i que cada territori necessita construir el seu propi procés.
Aquesta perspectiva transforma també el paper de les persones que treballem en planificació i consultoria.
La funció no hauria de consistir a arribar a un territori amb un model prèviament dissenyat i aplicar-lo. El valor es troba més aviat a crear les condicions perquè els diferents actors puguin comprendre el sistema del qual formen part, construir una visió compartida, identificar capacitats existents, afrontar conflictes i experimentar conjuntament noves solucions.
Des d’aquest enfocament, el paper de Daleph se situa precisament en aquest espai d’acompanyament i facilitació: connectar polítiques urbanes i turístiques, generar coneixement, dissenyar processos participatius, construir marcs de governança i ajudar a transformar aprenentatges en decisions públiques.
Perquè la regeneració no és un estat final que es pugui certificar.
És un procés continu d’aprenentatge.
Entendre el turisme com una possible palanca per regenerar, i no únicament com una activitat els impactes de la qual s’han de gestionar, obre un camp especialment fèrtil per a les ciutats. Però també eleva el nivell d’exigència: obliga a parlar de territori, relacions, poder, justícia, límits i benestar col·lectiu.
Potser aquí es troba la principal aportació de la mirada regenerativa al turisme urbà: deixar de preguntar-nos únicament com gestionar el turisme a la ciutat, i començar a plantejar-nos com integrar-lo en un sistema viu, situant al centre les persones que l’habiten i reforçant la seva capacitat de regenerar-se, adaptar-se i ser més resilient.
Arnau Bosch (Equip de Turisme de Daleph)
