De l’autoocupació als agents d’IA: què demana avui la feina de tècnic/a d’empresa

Aquest article, vol ser la nostra petita aportació al Dia Internacional de l’Emprenedoria que es celebra any rere any el 16 d’abril. En concret, recull una sèrie d’idees esbossades ja el passat mes d’octubre en el marc del saló BIZ Barcelona, responent a una amable invitació del servei de Teixit Productiu de la Diputació de Barcelona, per tal de donar resposta a la pregunta, formulada sense artificis i amb voluntat pràctica: què cal per ser un/a bon/a tècnic/a d’empresa?

Com ja es pot suposar la resposta a aquesta pregunta te un caràcter força polièdric i segons la perspectiva que prenguem pot tenir diferents respostes. A nosaltres ens ha interessat prendre una certa perspectiva històrica per tal de veure com els elements necessaris per a desenvolupar correctament el suport a les noves empreses ha anat evolucionant amb els anys, encara que alguns elements centrals i troncals se han mantingut.

El suport públic directe a la creació d’empreses com a tal, va iniciar-se als anys noranta, articulant-se sobretot a través de programes d’ocupació i autoocupació. En aquells moments, l’assessorament tenia una forta component emocional i de guia bàsica: ajudar a “fer quatre números”, aclarir dubtes legals, fiscals i normatius, i donar l’empenta necessària a iniciatives sovint petites —comerços, serveis personals o projectes professionals— que naixien més per necessitat que per oportunitat. Bona part dels/les professionals procedien en aquells moments del camp de la orientació professional i pocs de les ciències empresarials. No calia, el suport anímic era el més rellevant.

Al tombant dels 2000 es va ampliar el mapa i els fons europeus van contribuir a la normalització arreu de l’estat de programes de suport a la creació d’empreses. Es van construir moltes infraestructures com els vivers d’empresa i va créixer el reconeixement social de l’emprenedoria. Tot plegat va fer que moltes persones entressin a treballar en aquest camp i que es constituís una vertadera “nova professió” dins de l’àmbit públic que va atraure a persones amb formació econòmica i empresarial.

Alhora, però, va aparèixer un “nou tipus d’empresa” difícil d’interpretar amb les eines clàssiques: les anomenades “punto.com”. Aquelles empreses fonamentaven la seva proposta de valor (o el que elles pensaven que era una proposta de valor) en l’ús de les noves tecnologies (bàsicament el web) i que no acabàvem d’entendre gaire. De la onada de fracassos d’aquells anys, vam extreure un avís que avui torna a sonar familiar: les idees poden ser brillants, però si el mercat no està preparat —o si la proposta de valor no aguanta— el projecte s’enfonsa. La lliçó suggerida és especialment útil avui dia, en l’era de la intel·ligència artificial, on la velocitat de canvi pot fer que una solució quedi desfasada de la nit al dia.

A mesura que el teixit emprenedor incorporava internet, capital risc i noves metodologies —del lean startup a la cultura de mètriques—, el rol del/la tècnic/a va deixar de ser només “acompanyar” per convertir-se en una figura capaç de llegir empreses més complexes. Cada cop és necessiten unes bases de coneixement empresarial més potent, dominar l’ABC de les finances i del màrqueting, entendre un compte de resultats sense tremolar i opinar tècnicament sobre estratègies, més enllà del soroll de les modes i dels anglicismes que sovint inflen el discurs.

En aquest procés, les eines importen, però sobretot com s’utilitzen. Malgrat seguim utilitzant el pla d’empresa com a eina a fonamental, cal reivindicar el canvas del model de negoci —popularitzat a partir de la dècada passada— com un instrument per ordenar informació, posar a prova la lògica del projecte i detectar si la proposta de valor és realment diferencial. De fet, malgrat la seva senzillesa aparent, construir canvas de model de negoci correctament no està a l’abast de qualsevol. Requereix un entrenament i coneixement sòlid del que s’està fent. Més enllà dels post-it de coloraines, estan els conceptes clars i nítids i ben relacionats.

Igualment, per a un primer assessorament i anàlisis de la idea cal tornar als clàssics que, en el dia a dia, continuen essent decisius: el càlcul del punt mort i l’anàlisi de l’accessibilitat del client. Aquesta última qüestió, encara és una “assignatura pendent” de moltes persones emprenedores: abans de gastar-se recursos en màrqueting, cal respondre a la pregunta de com s’arribarà al mercat, si el client busca activament la solució o si caldrà fer feina comercial directa —també per telèfon, també amb llistats— malgrat que la fascinació pel món online tendeixi a invisibilitzar-ho.

La pandèmia, va consolidar el treball en línia i va estalviar desplaçaments, però també ha deixat un cost: la pèrdua de presencialitat que alimenta comunitats emprenedores. Espais com els vivers o els coworkings no són només metres quadrats: són llocs on es comparteixen problemes, contactes i aprenentatges que difícilment apareixen en una pantalla. Recuperar aquesta dimensió, des de les institucions, és avui una de les dificultats més visibles.

I, finalment, avui dia un nou actor: la intel·ligència artificial (IA). En un entorn ja plenament digital, podem identificar dos camins: productes molt especialitzats que resolen problemes concrets, i un terreny més incert en què un competidor gran pot replicar i superar una solució en qüestió d’hores. Davant d’aquest escenari, el consell és clar: córrer. “La preocupació ha de ser anar ràpids”, no pas només presentar mercats “fantàstics” en plans d’empresa impecables. La velocitat d’execució, els resultats ràpids en el mercat, especialment quan hi ha inversors pel mig, es converteix en prova de credibilitat. Els productes mínims viables (PMV) constitueixen una ena fonamental en aquest cas.

Però, per damunt de tot, cal tornar una i altra vegada a una habilitat que no surt als manuals: escoltar. Escoltar projectes sofisticats i projectes senzills, ajustar el diagnòstic a cada cas i evitar el reflex de “jutjar” o d’ensorrar una idea per pressa o cansament. La feina del/la tècnic/a, és donar eines perquè la persona emprenedora faci la seva pròpia reflexió i arribi a conclusions amb autonomia. En un temps d’hiperacceleració tecnològica, potser aquesta és la paradoxa del bon assessorament: combinar coneixement sòlid i resposta ràpida amb la paciència necessària per entendre què hi ha darrere de cada projecte.

Enllaç a la xerrada: https://www.youtube.com/watch?v=qExO15IBJIY&t=2s

Jaume Amill i Francesc Trias