Reindustrialització i territori: el paper clau de les administracions locals

En les darreres dècades, Espanya ha viscut una transformació econòmica marcada per la pèrdua de pes del sector industrial, amb conseqüències que encara es fan notar. Espanya, juntament amb els Països Baixos, és el país que més ha patit el procés de desindustrialització des del 1995, amb una disminució de 8 punts entre 1991 i 2023, una xifra superior a la mitjana de la Unió Europea, que ha registrat una pèrdua de 5,4 punts en el mateix període (Sebastian, 2019). Aquesta desindustrialització, iniciada amb la reconversió industrial dels anys 80 i 90, es va justificar amb l’objectiu de modernitzar el teixit productiu i fer-lo més competitiu als mercats internacionals. No obstant això, en molts casos, aquest procés va suposar el desmantellament de sectors sencers i la privatització o venda a capital estranger dels sectors més rendibles.

Aquesta transformació econòmica va consolidar un model econòmic basat en el turisme i la terciarització, que, si bé va generar creixement en alguns períodes, també ha exposat l’economia espanyola a una major volatilitat i vulnerabilitat davant de crisis externes. El discurs dominant durant anys va promoure una Espanya orientada al sector serveis, desincentivant la producció industrial i externalitzant-la cap a països amb costos laborals més baixos. La pèrdua d’interès per la indústria es va fer evident quan al 2000, durant el govern d’Aznar, es va eliminar el Ministeri d’Indústria i Energia, integrant-lo en el d’Economia.

Aquest enfocament ha situat Espanya com l’economia més dependent del turisme dins l’OCDE, representant el 12,3% del PIB i l’11,6% de l’ocupació total (INE, 2023). El sector turístic representa, de mitjana entre els països de l’OCDE, el 4,4% del PIB i el 6,9% de l’ocupació (Merino, 2020). A diferència d’altres països europeus amb un fort teixit industrial, aquesta especialització ha provocat sous més baixos i una ocupació més precària, especialment a les zones amb una dependència excessiva del turisme. Estudis recents evidencien que municipis amb major pes industrial, com Esplugues de Llobregat, presenten salaris mitjans gairebé el doble dels de zones turístiques com Lloret de Mar o Blanes (OTMP, 2023).

Aquest model, però, està canviant. En els darrers anys, Espanya ha experimentat un gir en la seva estratègia econòmica, passant d’una dependència gairebé exclusiva del turisme a una diversificació que inclou una forta aposta pel sector industrial. Aquest gir respon a la necessitat de garantir un model econòmic més estable i sòlid, capaç de generar ocupació de qualitat i menys vulnerable a les crisis conjunturals. En aquesta línia, al desembre de 2024, el Consell de Ministres va aprovar la nova Llei d’Indústria i Autonomia Estratègica, amb l’objectiu d’impulsar la reindustrialització d’Espanya i enfortir la seva autonomia per reduir la dependència de sectors externs en matèries primeres i components estratègics. Aquestes polítiques s’emmarquen en un context global cada cop més intervencionista, on tant Europa com altres regions busquen enfortir les seves cadenes de subministrament per evitar crisis d’abastiment com la viscuda durant la pandèmia.

A Catalunya, el Parlament va aprovar el Pacte Nacional per a la Indústria el 2016, establint com a objectiu incrementar el pes de la indústria fins al 25% del PIB al 2030 (actualment es troba al 20,6% segons dades d’IDESCAT del 2023). La indústria, per tant, torna a ocupar un lloc central en el debat econòmic i polític, i tant les institucions públiques com els agents socials i econòmics coincideixen en la importància d’una major industrialització.

Els beneficis de la indústria: una aposta estratègica

Basant-se amb el llibre Why Does Manufacturing Matter? Which Manufacturing Matters? (2012), hi ha múltiples arguments a favor del sector industrial. En primer lloc, des d’una perspectiva econòmica, la indústria és el sector que més guanys de productivitat genera a llarg termini i el que més capacitat té per difondre aquestes millores a la resta d’activitats econòmiques. Hi ha múltiples estudis sobre la relació entre les activitats d’alt valor afegit i les indústries de coneixement, i el sector manufacturer. En termes econòmics, els països amb més capacitat d’exportació i una balança comercial favorable són països amb gran pes industrial, com Alemanya o Xina (Costas, 2012).

En segon lloc, des d’una perspectiva social, el sector industrial es caracteritza per generar ocupació estable i de qualitat. Com s’ha mencionat anteriorment, el salari mig de la indústria és més elevat que en altres activitats econòmiques (un 8,64% superior que la mitjana al 2022). A més, la indústria genera contractes de treball més estables i de major qualitat, mentre que en el sector serveis la contractació temporal té un pes important. I, dins de la UE, els països amb un VAB industrial més alt presenten una menor taxa d’atur (Sebastián, 2019). Per tant, apostar per la indústria significa apostar per una millor qualitat per la ciutadania.

En tercer lloc, diversos estudis han demostrat que el creixement desmesurat del sector financer s’ha associat amb increments significatius en la desigualtat econòmica i social. En contrast, la presència d’una indústria manufacturera forta contribueix a una distribució més equitativa de la riquesa i a la consolidació d’una classe mitjana sòlida, aspectes fonamentals per a l’estabilitat democràtica (Helper et al, 2012).

En quart lloc, la indústria destaca per la seva capacitat d’innovació. Les empreses manufactureres tenen una tendència molt més elevada que altres sectors a introduir nous productes, processos de producció i models de negoci.

El paper de l’administració local en la política industrial

A Espanya, la política industrial és una competència compartida entre l’Estat i les comunitats autònomes. Això permet a aquestes dissenyar polítiques pròpies i gestionar polígons industrials, però els ajuntaments també tenen un paper clau ja que planifiquen el sòl industrial, regulen infraestructures i impulsen serveis per a la indústria. Tradicionalment la política industrial s’ha considerat una qüestió d’àmbit nacional o autonòmic, i sovint s’ha passat per alt la perspectiva local. Però el paper dels ajuntaments és essencial per afavorir la implantació industrial, impulsar la seva competitivitat i crear condicions òptimes pel seu creixement.

La indústria contribueix al reequilibri territorial. La seva presència fomenta una distribució més homogènia de l’activitat econòmica i de l’ocupació. Catalunya compta amb 1.452 polígons d’activitat econòmica repartits pel país, que juguen un rol important en el desenvolupament econòmic. Poden esdevenir un motor econòmic generant ocupació de qualitat i noves oportunitats de negoci, i a més, la seva implantació sovint comporta millores en infraestructures i serveis públics que milloren la qualitat de vida de la població local.

Històricament, els municipis han configurat la política industrial mitjançant el seu planejament urbanístic, delimitant el sòl destinat a activitats industrials dins dels seus termes municipals. Aquesta tasca, però, s’ha fet sense una planificació coordinada, cosa que ha donat lloc a polígons industrials dispersos i de dimensions reduïdes que sovint no responen a una estratègia global ni a les necessitats actuals de les empreses.

Les empreses no són neutrals a l’hora de decidir on instal·lar-se ja que diferents localitzacions impliquen variacions en termes d’ingressos, costos i eficiència operativa. Més enllà de bonificacions i subvencions, els ajuntaments poden fomentar la implantació industrial promovent un entorn favorable, amb espais adaptats i competitius, amb serveis de qualitat. A més, tenen les competències de flexibilitzar els usos urbanístics per adaptar-se a noves formes de producció (el concepte de la nova indústria).

Per altra banda, és imprescindible una relació fluïda entre sector públic i privat per gestionar els polígons de manera eficient. Els espais de diàleg entre ajuntaments i empreses, preferentment articulats mitjançant un únic interlocutor com associacions empresarials, permeten detectar necessitats reals i donar resposta a problemes concrets. Segons Antón Costas (2017), crear un clima de col·laboració entre govern i empreses és més efectiu que oferir incentius financers directes.

L’administració local també pot tenir un paper en les polítiques d’ocupació. La prospecció de les necessitats de les empreses locals permet identificar els perfils professionals més demandants, i així adequar l’oferta de formació i ocupació a la realitat. La proximitat dels serveis d’ocupació suposa un avantatge per a la indústria, que pot accedir amb més facilitat al talent que necessita (Estela et al., 2014).

I més enllà de l’àmbit municipal, la planificació dels polígons industrials ha de tenir una visió territorial àmplia i així evitar la fragmentació en la gestió del sòl industrial. Un exemple d’èxit és la Mancomunitat de la Conca d’Òdena, on set municipis han desenvolupat el Pla Director Urbanístic de l’Activitat Econòmica (2023). Aquest pla ha permès delimitar nous polígons amb una visió territorial global, minimitzant el consum de nou sòl i garantint la continuïtat d’aquests nous polígons amb els ja existents. Un altre cas d’èxit és l’elaboració dels Plans Directors de Polígons de Rubí (2014) o Terrassa (2023) que han permès identificar i planificar les inversions en manteniment necessàries per promoure l’atractiu dels PAE, i també millorar la relació de confiança entre l’administració pública i el teixit empresarial. Gràcies a això s’han impulsat iniciatives compartides que han contribuït a enfortir el posicionament estratègic dels polígons dins dels termes municipals.

Conclusions

A finals del segle XX, el debat sobre la política industrial va quedar estigmatitzat, considerant-se una ingerència excessiva de l’Estat en l’economia. El ministre d’Indústria del primer govern de Felipe González, Carlos Solchaga, ho va resumir amb la cèlebre afirmació: “la millor política industrial és la que no existeix”. En aquell context, predominava la idea que la indústria havia d’evolucionar sense intervencions públiques, guiada únicament per les dinàmiques del mercat.

Tanmateix, el temps ha demostrat l’error d’aquest enfocament. Els països que han mantingut una aposta ferma per la seva indústria manufacturera presenten índexs de creixement econòmic més elevats i menors taxes d’atur. La globalització i la deslocalització han evidenciat la fragilitat d’un model excessivament dependent dels serveis. Davant d’aquest escenari, és imprescindible recuperar un paper actiu en la política industrial. Aquest repte, però, no pot recaure exclusivament en l’àmbit estatal o autonòmic, també requereix un impuls des de l’àmbit local. Els ajuntaments tenen un paper fonamental en la reindustrialització, gestionant i modernitzant els polígons industrials per tal que atraguin inversions i millorar infraestructures. Aquests factors són determinants per impulsar un teixit productiu competitiu i, en definitiva, per fer una política industrial efectiva.

Claudia Puig Fernandez

BIBLIOGRAFIA

Costas, A., 2017. El retorno de la política industrial. El País.

Costas, A., 2014. Manufacturing Matters. Reflexions sobre els avantatges de tornar a la indústria. Torna la indústria: Estan preparades les ciutats? Diputació de Barcelona.

Diputació de Barcelona, 2024. El paper dels ajuntaments en la política industrial. Informe econòmic local de la província de Barcelona.

Estela, O.; Boixader, J.; Canals, P. I Xalabarder, M., 2014. El paper de l’Administració local en la política industrial. Torna la indústria: Estan preparades les ciutats? Diputació de Barcelona.

Helper et al., 2012. Why Does Manufacturing Matter? Which Manufacturing Matters? Metropolitan Policy Program at Brookings.

INE, 2023. Aportación del turisme en la economía española. Disponible a: https://www.ine.es/dyngs/INEbase/es/operacion.htm?c=estadistica_C&cid=1254736169169&menu=ultiDatos&idp=1254735576863

Méndez Gutiérrez del Valle, R., 2014. Redefinir la indústria en el segle XXI. Torna la indústria: Estan preparades les ciutats? Diputació de Barcelona.

Merino, Á., 2020. El peso del turismo en el PIB y en empleo. El orden Mundial. Disponible a: https://elordenmundial.com/mapas-y-graficos/peso-turismo-pib-empleo/?utm_source=chatgpt.com

Sebastian, M., 2019. La política industrial del siglo XXI. Políticas industriales en España: pasado, presente y futuro.