La taxa de risc de pobresa o exclusió social s’ha incrementat a Catalunya en 2 punts percentuals durant els últims deu anys, passant del 24,3% l’any 2013 al 26,3% l’any 2020[1]. Aquesta situació, al mateix temps, s’ha traduït en un augment de la pressió assistencial a la qual han de fer front els ens locals i els seus professionals.
Les administracions locals, per la seva proximitat i en l’exercici de les seves competències, són l’administració a la qual es dirigeix la ciutadania en situacions de dificultat social i econòmica, sobretot quan les accions en l’àmbit nacional i estatal són insuficients per garantir un nivell d’ingressos digne.
En paral·lel, la situació de crisi sanitària provocada per la COVID-19 va posar en risc la capacitat de les administracions locals per fer front a situacions de vulnerabilitat de manera àgil, i va fer palesa la necessitat de reforma del sistema de gestió de prestacions assistencials per donar una resposta ràpida, eficaç i eficient a aquelles persones en una situació de major vulnerabilitat.
De fet, en un post previ a aquest, posàvem en dubte la decisió expressada en la Llei 13/2006 de prestacions socials sobre delegar totalment la gestió de la urgència social als ens locals. Alguns dels motius que plantejàvem eren la capacitat desigual que tenen els ens locals per afrontar situacions d’urgència, la pressió assistencial sostinguda a la qual han estat sotmesos els últims deu anys o altres factors territorials vinculats al desenvolupament econòmic i social dels territoris.
Tanmateix, en aquest post no volem posar en qüestió la capacitat dels serveis socials dels ens locals per fer front a la urgència o la pobresa sostinguda en el temps. Els ens locals ja estan afrontant aquest repte, al contrari, el que volem posar en relleu és l’actitud permanent per encarar decididament una situació complexa. De fet, estem veient com algunes administracions estan desenvolupant mecanismes de gestió assistencial que permeten afrontar la pobresa amb majors garanties i una visió integral.
Aquests mecanismes estan basats, principalment, en la revisió del mateix sistema organitzatiu i de prestació de servei. Es tracta doncs de nous mecanismes administratius que permeten dissociar la gestió de la pobresa de la intervenció social, i que van acompanyats d’un redisseny de les polítiques de garantia d’ingressos. Unes polítiques més orientades a donar resposta a la necessitat de fons que genera la vulnerabilitat i no tant a cobrir la urgència. Unes polítiques que volen revisar els requisits d’accés per ampliar la cobertura de les prestacions. Unes polítiques que volen explorar altres fórmules de quantificació i prescripció dels ajuts. Unes polítiques encaminades a cercar altres maneres de controlar l’atorgament i gestió dels ajuts. Això sí, sota la mirada exigent de la normativa i els seus supervisors i supervisores. Però això ja seria objecte d’un tercer post.
Val la pena explicar i repetir que en els últims temps s’han posat en marxa iniciatives de gestió concretades en Oficines de gestió de prestacions socials que, més enllà d’erigir-se en un servei més proper i accessible a la ciutadania, permeten resituar els serveis socials a nivell estratègic i aprofitar tot el potencial tècnic i administratiu dels seus professionals, administrant amb més diligència les prestacions socials.
En aquest sentit, des de Daleph apreciem i valorem com els ens locals estan afrontant el repte de la gestió de la pobresa i la vulnerabilitat, i volem i ens sentim capaços de continuar acompanyant-los en la seva transformació organitzativa cap a uns serveis més universals, eficients, propers i àgils.
Dani Plata i Vanesa Mora
Deixeu un comentari