La valoració de llocs de treball és una eina de gran tradició en la gestió dels recursos humans. Té per objectiu quantificar el valor que aporta el lloc a l’organització d’acord al conjunt de característiques que el defineixen. És força habitual en l’administració pública quantificar aquest valor atorgant una puntuació per factors o característiques de lloc de treball. De fet, és tracta d’una eina molt útil en una primera fase d’ordenació i estructuració de les organitzacions, i serveix per disposar d’una base sòlida per quantificar les retribucions del personal, situar responsabilitats i exigir uns estàndards de qualitat.
Tanmateix, aquest sistema de quantificació de valor de llocs no hauria de ser únic si l’administració vol fomentar la motivació del personal, el treball transversal, la millora continua o la innovació, entre d’altres. En aquest sentit, les característiques dels llocs de treball tenen un caràcter tècnic però també una naturalesa conductual que està estretament lligada a les maneres de ser i fer de les persones que els ocupen. Aquesta afirmació no és gratuïta perquè més enllà de la política, la conducta de les persones orienta, en moltes ocasions, els camins que prenen les organitzacions, públiques i privades.
No obstant, el règim jurídic del personal funcionari i assimilat no ho posa fàcil. La seva normativa defineix quines característiques estan subjectes a valoració i quantificació. I no només quines han de ser, sinó també en quin concepte retributiu estan valorades. Aquesta precisió i rigidesa en la distribució de la retribució facilita una part de la gestió dels recursos humans i garanteix, a la vegada, elements d’equitat i igualtat; tanmateix, condiciona la valoració d’altres aspectes vinculats a l’aptitud i l’actitud de les persones que són essencials per garantir un correcte funcionament i una millora continua. En aquest sentit, tan important és realitzar una valoració de llocs precisa i adequada a la dimensió que té un lloc en una organització com definir eines de gestió complementàries que permetin valorar, motivar i ressituar les persones que ocupen aquests llocs de manera àgil.
El repte del ens locals i supralocals en la gestió dels recursos humans són múltiples i diversos, però n’hi ha un d’essencial per afrontar els temps que vindran, i és el d’intentar garantir que les persones que conformen una organització remen totes en la mateixa direcció, estan alineades i creuen en el servei públic tal i com aquest es concep. L’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic orienta sobre quines poden ser aquestes eines, el seu desenvolupament, però, depèn altra vegada de les persones. No serà senzill si es vol fer des d’una òptica de servei públic amb noblesa i responsabilitat.
Vanesa Mora
Deixeu un comentari