Sobre Daniel Blake i la cerca de feina
Fa un parell de dissabtes vaig anar a veure l’última pel·lícula de Ken Loach, “I, Daniel Blake”. Explica la història d’un fuster anglès víctima de la burocràcia del sistema. Daniel ha patit un infart que li impedeix treballar. Això és el que ell sap i el que considera el seu metge, però no és el que avalua la seguretat social, que el declara apte per treballar i el posa en el circuit dels treballadors que han de buscar feina activament.
La pel·lícula transcorre en escenaris, que per la meva activitat professional, em resulten molt familiars, oficines o clubs d’ocupació i centres de serveis socials, i mostra algunes realitats pròximes a moltes que he conegut.
En veure la pel·lícula vaig tornar a donar-li voltes a una qüestió que crec que no està ben resolta, la diferència entre la demanda i la necessitat de serveis de moltes persones en situació d’atur.
És freqüent el cas de persones sense feina que sol·liciten cursos de formació que poc o gens tenen a veure amb el seu perfil professional quan el que necessiten és passar per un procés d’orientació professional. Un procés que els aporti informació sobre les oportunitats que ofereix el mercat de treball perquè, a partir d’aquesta informació, puguin decidir amb solvència si opten per formar-se, per seguir en l’orientació o per buscar feina.
Però la necessitat només l’observa el o la professional que atén les persones en atur, es digui aquest professional, orientador, insertor, assessor o tècnic de suport. Per contra, moltes d’aquestes persones creuen que participar en un programa d’orientació és una pèrdua de temps, per això demanen serveis més concrets i tangibles com un curs de formació.
Més freqüent encara és el cas de persones en atur que demanen treball i aconsegueixen un curs o la participació en un programa d’orientació.
La qüestió no és fàcil de resoldre perquè ningú ens ha explicat que el pas de l’atur, l’educació o la formació a l’ocupació no és automàtic, ni té perquè ser ràpid ni senzill. Encara que tampoc, lent i complex. Com gairebé sempre, depèn de cada cas.
Per ser justos, potser si que algú ens ho ha explicat, però ha estat ja en els serveis d’ocupació i, sovint, quan ja portem temps sorpresos, inquiets o enfadats davant d’unes dificultats que no prevèiem. Potser algú hauria de haver-nos posat sobre avís a l’escola, l’institut o la universitat. Llavors sabríem que buscar feina forma part de les coses que hem d’aprendre a fer.
Crec que, en part, aquesta és la clau de la qüestió, assumir que el pas de l’atur a l’ocupació és un procés que requereix preparació. Em sembla que a partir d’aquí, tenim més capacitat i llibertat per triar els programes d’ocupació que més ens convenen i per acceptar l’assessorament dels i les professionals en el procés.
I això em porta a una altra qüestió que va ser objecte d’un intens debat en una formació que vaig impartir i vaig compartir amb els i les orientadores del Servei Valencià d’Ocupació i Formació (SERVEF) a mitjans d’octubre.
La qüestió que es va debatre és la finalitat dels processos d’orientació i acompanyament a les persones en atur. Algunes de les persones assistents al curs van defensar la idea que l’orientació que no té com a resultat la inserció laboral és un fracàs.
Cal dir que cada vegada és més freqüent que els programes d’acompanyament a la inserció requereixin resultats. I a mi em sembla que això és positiu perquè és necessari millorar l’eficiència en la prestació dels serveis d’ocupació.
No obstant això, no puc deixar de pensar en la relació entre millorar l’autonomia personal, la capacitat de prendre decisions i la d’identificar i gestionar recursos, que és la finalitat dels processos d’orientació i la inserció laboral.
En fi, que tot això em porta de nou a pensar en Daniel Blake, el que ell volia, el que volien els altres, les decisions que ell prenc i les decisions que altres van prendre per ell. I això que Daniel Blake tenia clar el que volia.
Monserrat Parramon
