Política Exterior Feminista i Cooperació Internacional: una estratègia per a la garantia dels drets humans
La incorporació de la perspectiva feminista en l’acció exterior
La Política Exterior d’un Estat engloba el conjunt d’accions, estratègies i decisions que orienten la seva relació amb altres Estats i amb els diversos actors del sistema internacional. Un dels seus instruments més visibles és la Cooperació Internacional, que contribueix a millorar el benestar i la qualitat de vida en tercers països mitjançant la mobilització de recursos i capacitats institucionals.
Actualment es fa imprescindible desplegar una Política Exterior orientada a garantir-ne la protecció efectiva per a totes les persones, alhora que reconegui els diferents col·lectius com a subjectes actius de participació i transformació. Això comporta, també, revisar críticament els enfocaments tradicionals de la Cooperació Internacional.
En aquest marc, la Política Exterior Feminista es consolida com un paradigma que situa la igualtat de gènere i els drets de les dones i d’altres col·lectius històricament vulnerabilitzats al centre de l’acció exterior. Aquesta perspectiva implica qüestionar i desarticular les estructures patriarcals presents en àmbits com l’assistència, el comerç, la defensa o la diplomàcia; garantir recursos suficients per a polítiques d’igualtat; i promoure transformacions institucionals amb la participació activa d’activistes i moviments feministes (International Center for Research on Women – ICW (Thompson, L. i Clement, R. 2019)).
En aquest sentit, la Cooperació Internacional esdevé un instrument clau per traduir aquests principis en actuacions concretes. Incorporar una mirada feminista a la cooperació significa treballar des de l’horitzontalitat i el reconeixement dels sabers locals, tenint en compte les necessitats i prioritats dels agents implicats als territoris, i establint aliances coherents amb els feminismes i amb l’ètica de les cures.
Nous marcs estratègics
En els darrers anys s’ha anat consolidant un conjunt de línies de treball que amplien les temàtiques tradicionalment vinculades a la igualtat de gènere, com la feminització de la pobresa, el lideratge de les dones o l’abordatge de les violències masclistes, cap a àmbits d’abast més estructural.
Entre aquestes línies destaquen:
• Fiscalitat i finançament amb perspectiva de gènere: posa de manifest que les retallades en els serveis públics incrementen la càrrega de les cures i que determinades figures impositives, especialment els impostos indirectes, afecten amb més intensitat les persones amb menys ingressos i les llars monomarentals. Des d’aquesta perspectiva, es promouen pressupostos amb enfocament de gènere i un finançament estable de les polítiques d’igualtat.
• Justícia climàtica amb perspectiva de gènere: el canvi climàtic té impactes diferenciats i sovint agreuja situacions de vulnerabilitat preexistents. Dones i nenes afronten riscos més elevats vinculats a desplaçaments forçats, inseguretat alimentària o pèrdua de mitjans de subsistència. La cooperació feminista proposa anar més enllà de la resposta humanitària immediata i abordar les causes estructurals d’aquesta vulnerabilitat, promovent la participació de les dones en la governança ambiental i en les polítiques d’adaptació i mitigació.
• Agenda de les cures i corresponsabilitat: les cures sostenen la vida i l’activitat econòmica, però continuen recaient majoritàriament sobre les dones i, sovint, en condicions de precarietat. En clau de cooperació feminista, això implica reconèixer-ne el valor social i econòmic, impulsar sistemes públics i comunitaris de cures i garantir els drets laborals de les treballadores del sector, moltes de les quals són dones migrades.
• Noves masculinitats: aquesta línia d’intervenció aborda una dimensió estructural de les desigualtats de gènere, qüestionant la concentració històrica de poder en els homes i promovent la seva implicació activa en la prevenció de les violències i en la redistribució de responsabilitats. Inclou accions educatives i comunitàries orientades a transformar normes socials i models de masculinitat.
Del marc a la implementació
En el cas espanyol, aquesta articulació entre política exterior i cooperació feminista es concreta en instruments com el III Pla Nacional d’Acció sobre Dones, Pau i Seguretat (2026–2030). El Pla estableix prioritats en àmbits com la participació significativa de les dones en processos de pau, la protecció davant les violències, la prevenció de conflictes i la coherència de les polítiques públiques des d’una perspectiva de gènere.
En aquest marc, les administracions públiques, també en els àmbits autonòmic i local, poden tenir un paper rellevant alineant les seves polítiques de cooperació i d’acció exterior amb aquests compromisos, incorporant una anàlisi de gènere i de poder al llarg de tot el cicle de les intervencions i reforçant el suport a les organitzacions feministes als països socis.
El repte no és només incorporar l’etiqueta “feminista” als documents estratègics, sinó assegurar que aquest plantejament impregni realment les decisions pressupostàries, els mecanismes de finançament i els sistemes d’avaluació. El III Pla ofereix un marc de referència clar, però la seva efectivitat dependrà de la capacitat institucional per traduir els compromisos en actuacions sostingudes i coherents en el temps.
Ana Rodarte – Consultora Sènior d’Igualtat
