En la seva tercera temporada Black Mirror està donant el salt de les sèries minoritàries a aquelles que comencen a collir l’èxit del públic. No ho té fàcil: cada capítol conté una història que no s’encadena amb la resta, perdent així un dels atractius fonamentals de les sèries televisives: l’ànsia de saber què passarà en la pròxima entrega. A més, no té de protagonistes als quals estimar o odiar, un altre dels punts forts de les bones sèries televisives. Però sobretot és el to nihilista del que està impregnada la sèrie i que tendeix a deixar “mal cos” després de cada episodi el que no ajuda a enganxar-se.
No obstant això, em declaro un fan de Black Mirror: a més d’una extraordinària qualitat cinematogràfica, la sèrie aporta una suggerent reflexió sobre l’impacte del digital en les nostres vides: la desaparició de la intimitat, la vida privada com a espectacle, la cosificació dels sentiments, la liquidació de l’oblit, el gran germà o la intel·ligència no humana són algunes de les qüestions que desgranen els capítols.
Em consta que Black Mirror és la sèrie de capçalera dels directors de digitalització, un dels perfils més en voga avui en dia; no m’estranya, dóna útils pistes de per on poden anar els trets. No obstant això, crec que la recomanació pot anar molt més enllà: La sèrie és molt il·lustrativa dels riscos (i oportunitats), no ja del que està per venir, sinó del que ja ha vingut.
I ja que estem de recomanacions, per completar la reflexió sobre el món digital, veure Black Mirror i llegir a Byung-Chul Han (La societat del cansament, La societat de la transparència o L’aroma del temps) em sembla “lo más”.
Gregori Cascante
Deixeu un comentari