L’interès pel medi ambient i l’aposta per la seva conservació i protecció van ser recollits per primera vegada en els principis de la Declaració d’Estocolm de la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Humà celebrada en aquesta mateixa ciutat el 1972.
El seu objectiu era oferir respostes internacionals als problemes de l’entorn físic que afectaven molts països i que no es podien abordar de forma aïllada per cada un d’ells, com l’ús de pesticides per augmentar la producció agrícola, la contaminació atmosfèrica provocada per les grans indústries, els fenòmens meteorològics extrems (sequeres, inundacions,…), la superpoblació en alguns països en desenvolupament,…
Aquesta creixent sensibilització per les qüestions que afecten el nostre entorn va evolucionar amb els anys i es va anar ampliant la seva dimensió: Es va passar d’una concepció d’aquests impactes des d’un punt de vista exclusivament relacionat amb la natura, amb l’ecologia, el medi físic, etc., a la introducció de noves variables que els afectaven. I d’aquí a la identificació de les seves conseqüències i impactes en l’economia, els canvis socials i demogràfics, la salut de les persones i, en definitiva, les condicions i els equilibris que permetien la subsistència de l’espècie humana en el temps.
Anys més tard, com a resposta als creixents problemes socials i ambientals derivats de la globalització i la creixent bretxa de desigualtat entre països, l’interès pel medi ambient es va desplaçar cap al desenvolupament sostenible.
El terme va aparèixer per primera vegada en l’Informe Brundtland, publicat el 1987, també anomenat “El nostre futur comú”. Aquest document, elaborat per la Comissió Mundial sobre Medi Ambient i Desenvolupament de l’ONU, com a part dels preparatius de la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro el 1992, alertar per primera vegada sobre les conseqüències mediambientals negatives del desenvolupament econòmic i la globalització, tractant d’oferir solucions als problemes derivats de la industrialització i el creixement poblacional.
La solució proposada a aquests reptes era un nou tipus de desenvolupament, o més aviat una variació de el model tradicional a la qual es va anomentar simplement desenvolupament sostenible.
El desenvolupament sostenible és aquell que tracta de satisfer les necessitats actuals de les persones sense comprometre la capacitat de les futures generacions per satisfer les seves.
Amb el temps, la definició de desenvolupament sostenible va evolucionar cap a un enfocament més pràctic, menys centrat en les necessitats intergeneracionals i més holístic. La Cimera Mundial de Desenvolupament Sostenible de Johannesburg el 2002 va determinar els tres components clau d’aquest concepte: la protecció mediambiental, el desenvolupament social i el creixement econòmic.
Així doncs, per desenvolupament sostenible es considerava la capacitat de:
- Assumir que la naturalesa i el medi ambient no són una font inesgotable de recursos, sent necessaris la seva protecció i ús racional.
- Impulsar el desenvolupament social buscant la cohesió entre comunitats i cultures per assolir nivells satisfactoris en la qualitat de vida, sanitat i educació.
- Promoure un creixement econòmic que generi riquesa equitativa per a tots sense danyar el medi ambient.
No obstant això, les dificultats per combinar el desenvolupament econòmic amb la inclusió social i, sobretot, amb la sostenibilitat ambiental seguien sense resoldre. De fet, no feien sinó agreujar-se amb el pas dels anys. A més, aquestes tres dimensions van resultar insuficients per reflectir la complexitat intrínseca de la societat contemporània, en la qual la cultura determina la forma d’actuar de les persones al món i afecta el seu desenvolupament. Els reptes culturals com la creativitat, el coneixement crític, la diversitat i la bellesa estaven intrínsecament relacionats amb el desenvolupament humà, la llibertat i, per tant, la sostenibilitat.
Per això, en la Conferència de les Nacions Unides sobre el Desenvolupament Sostenible de 2012 (Rio + 20), els líders mundials van comprendre que el món necessitava un enfocament radicalment nou. Reconeixent que la formulació d’objectius podria ser útil per a la posada en marxa de mesures concretes i coherents, van acordar abordar una transició dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM) (Establerts l’any 2000 per a la seva consecució el 2015) als Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS).
Els objectius de desenvolupament sostenible havien d’estar orientats a l’acció, ser concisos i fàcils de comunicar, limitats en el seu nombre i ambiciosos, tenir un caràcter global i ser universalment aplicables a tots els països, tenint en compte les diferents realitats, capacitats i nivells de desenvolupament i respectant les polítiques i prioritats nacionals.
La decisió d’establir uns ODS podria convertir-se en una eina imprescindible per posar sobre la taula una nova agenda global que impliqués a tota la comunitat mundial. No només als governs, sinó també a les empreses privades, els científics, els líders de la societat civil, les ONG etc.
Després d’un procés de negociació, el 25 de setembre de 2015 l’Assemblea General de Nacions Unides va aprovar en una cimera celebrada a Nova York, una Agenda que integra la definició i el desplegament dels ODS i que porta per títol “Transformar el nostre món: l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible”, que va entrar en vigor l’1 de gener del 2016.
Així doncs, els ODS són la iniciativa actual impulsada per Nacions Unides per donar continuïtat a l’agenda de desenvolupament aprovada com a continuació dels ODM, qinclou noves esferes com el canvi climàtic, la desigualtat econòmica, la innovació, el consum sostenible i la pau, i la justícia, entre d’altres prioritats.
Eusebio Castañeda
Deixeu un comentari