La situació d’emergència sanitària i les mesures que l’han acompanyada han provocat un canvi de model en l’execució de molts projectes. Totes les accions que es duien a terme presencialment han hagut de ser realitzades amb fórmules a distància per tal que el projecte pogués seguir avançant.
Malgrat cert escepticisme inicial, les activitats celebrades principalment mitjançant videoconferències han resultat ser tant o més productives que les reunions presencials. Així, l’adaptabilitat de totes les parts involucrades ha permès donar continuïtat als projectes i no haver d’alterar-ne el seu calendari. En el marc de diversos projectes organitzatius, per exemple, s’han pogut realitzar entrevistes individuals, presentacions grupals i reunions de treball amb equips tècnics i de govern.
Les reunions a distància han permès una major flexibilitat i adaptabilitat a l’hora d’agendar les trobades, ha generat un grau de confiança i de relacions personals molt similar a les d’un acte presencial i en algun cas han donat lloc a solucions imaginatives a l’hora de compartir o treballar col·laborativament. Cal tenir en compte, a més, el recorregut que hi ha en aquest camp per a innovar i explorar en l’ús d’eines i recursos virtuals i multimèdia de treball a distància.
Aquesta experiència fa pensar en la necessitat d’evolucionar cap a un model més mixt en l’execució dels projectes en un futur immediat. Un model que combini la presencialitat amb la celebració de reunions i sessions a distància que doti d’una major eficiència la gestió de projectes i l’ús dels recursos, permeti més flexibilitat a totes les parts implicades, redueixi l’impacte ambiental dels desplaçaments i, fins i tot, pugui augmentar la connexió i el contacte entre les parts quan sigui necessari.
La realitat actual hauria de generar la inèrcia que estableixi les bases per a un canvi en les relacions amb els clients i en la gestió dels projectes que en millori l’eficiència, la flexibilitat, l’adaptabilitat i redueixi la petjada ambiental.
Marti Puigbo
Deixeu un comentari