Aquests dies s’ha celebrat a Barcelona el Congrés Agile Spain, que enguany celebra els 10 anys. S’hi ha parlat d’agilitat, un mindset orientat a crear i entregar valor amb rapidesa i de manera interactiva, enfocant-se al client i la persona usuària del producte o servei. A més d’un marc fonamentat en un seguit de principis, agile és també un conjunt de pràctiques que els donen concreció, en gran mesura sorgides dels entorns de la indústria de l’automoció, i del desenvolupament de software.
Al CAS 2019 s’ha evidenciat que els marcs àgils s’han estès molt més enllà dels nínxols d’on van sorgir:
– Hi ha representació de múltiples sectors empresarials (finances, legal, market places, farmacèutiques, telecomunicacions, consultoria, ensenyament…) i de perfils professionals molt diversos (recursos humans, màrqueting, operacions, facility, TIC…).
– Malgrat que no hi ha paritat, sí que s’hi veu molta presència femenina.
– S’hi parla de pràctiques àgils en entorns TIC, però el programa va molt més enllà: lideratges àgils, organitzacions “sanes”, eines de comunicació no violenta, Objectius de Desenvolupament Sostenible, disrupció digital, capitalisme conscient, BCorp, gamificació, recursos per donar feedback, organitzacions no jeràrquiques, i molt més.
S’hi parla, sobretot, de com ser àgils, enlloc d’aplicar eines àgils. Algunes de les empreses que han anat més lluny en l’aplicació de models de gestió àgil, han apostat per estructures pràcticament horitzontals amb nous models de lideratge no jeràrquic; per la transformació dels rols de comandament intermig; per generar dins de l’organització espais on tothom se senti lliure i segur per opinar, aportar i innova; o bé, aplicant de forma radical el principi de transparència, per compartir tota la informació que tradicionalment queda en l’àmbit de la direcció amb els equips, amb el que això comporta en termes de major responsabilitat de tothom en la presa de decisions empresarials.
Adoptat en alguns casos com una moda, els experts ens diuen que l’agilitat acabarà sent un model mainstream de gestió de les organitzacions. Que serem àgils sense ni tan sols saber-ho. És evident que hi ha empreses que l’apliquen per ser les primeres a treure al mercat noves versions d’un videojoc que l’únic que pretén és tenir a les persones més temps al dia en línia (i d’això en diuen satisfer una necessitat del client!), o simplement volen millorar el resultat i els beneficis. Però moltes d’altres van més enllà. Han entès que aquesta és la via per generar entorns de treball més rics, que els permetin retenir talent, innovar i perdurar en un context d’economia del coneixement on les receptes tayloristes ja no serveixen, i que requereix d’estructures i processos de treball basats en la col·laboració, l’autonomia, la confiança, la transparència i la creació de valor.
Emma Rué
Deixeu un comentari