Les successives onades de reforma de l’administració pública als països del nostre entorn portaven implícites les seves respectives agendes de canvi. Si als anys 80 del segle passat, l’agenda (de factura anglosaxona) apostava per la privatització de serveis públics, a partir dels 90 es va orientar cap a la modernització de les burocràcies, tot posant l’accent en la rendició de comptes, l’eficiència, l’avaluació i la qualitat del servei envers el ciutadà “client”.
Ja entrat el segle XXI, la voluntat de seguir aprofundint en la modernització del sector públic parteix d’un concepte clau com és el del valor públic. En essència, tota intervenció pública s’orienta a la cerca de valor públic. Ara bé, amb l’any 2020 a l’horitzó, diversos aspectes condicionen la capacitat de l’administració per produir valor públic, i posen sobre la taula la necessitat de disposar d’una administració més intel·ligent i capacitada per a gestionar (en) la complexitat.
Els grans problemes col·lectius contemporanis (canvi climàtic, envelliment demogràfic a les economies avançades, creixents desigualtats, fluxos migratoris, etc.) són, essencialment complexos, com també ho és l’escenari que es perfila fruit de la rapidesa i la radicalitat amb què se succeeixen les innovacions tecnològiques i digitals, que situen la humanitat en un procés d’acceleració exponencial de gran abast, però de resultats incerts. Les tecnologies han afavorit la individualització, el DIY i la desaparició d’intermediaris en el consum de serveis, principalment en l’esfera privada. En un context de presa d’autonomia per part de la ciutadania, el concepte d’administració i “administrats” ha quedat feliçment obsolet, tot i que la translació del fenomen de la desintermediació en la provisió de serveis públics té encara evidents marges de millora. D’altra banda, resulta ja innegable que l’administració ha deixat de ser l’únic actor en la detecció de necessitats ciutadanes i la implementació de polítiques públiques que hi donin resposta, fet que obre la porta a models de governança col·laborativa o en xarxa.
Què significa que l’administració ha de guanyar en intel·ligència i capacitat per gestionar entorns complexos? Bàsicament, que cal millorar en molts i diversos àmbits. Per citar-ne només alguns: més capacitat per a detectar, reconèixer i promoure el talent a dins de les organitzacions; impuls de plans de formació per als empleats i empleades públics en competències tècniques i transversals; digitalització plena dels processos administratius i personalització de l’atenció ciutadana, amb els consegüents canvis en maneres de fer i processos de treball; millora organitzativa i redisseny de llocs de treball, especialment en aquelles organitzacions encara ancorades en la dinàmica analògica i en aquells llocs de treball amb predomini de funcions orientades cap a tasques de baixa complexitat; aposta pels codis ètics i el compliance al sector públic; introducció de sistemes de transparència i de rendició de comptes cap a la ciutadania. Com a paraigües de tots ells, cal, també, articular espais de direcció pública professionalitzada que ajudin a impulsar les transformacions necessàries.
L’actual context socioeconòmic, el moment polític, el renovat èmfasi en procediments de fiscalització i control ex ante a les administracions… ajuden poc a aquest canvi. Sigui com sigui, del fet que les nostres administracions s’acabin sumant a la nova onada reformadora en depèn la seva capacitat d’estar a l’alçada d’allò que les noves circumstàncies exigeixen, i dels canvis que han de venir.
Emma Rué
Deixeu un comentari