El mes passat vaig defensar la meva Tesi doctoral en sociologia, una tesi centrada en l’estudi de les trajectòries i comportaments de la joventut, i en la que he prestat especial atenció a la influència que exerceixen els grups socials. Mitjançant aquest post vull introduir algunes de les qüestions rellevants que van sorgir de l’intercanvi d’impressions que vaig pode tenir amb els companys i companyes de Daleph.

Abans de començar, resulta pertinent recordar que la joventut, com qualsevol altre col·lectiu social, és heterogeni. Les implicacions quotidianes són diametralment diferents segons es provingui de classe treballadora o no, d’un origen o un altre, ser noi o noia, opció sexual, color de la pell, i fins i tot l’edat dins dels marges 16-29 anys. Les experiències i pressions que visquin aniran marcant i sedimentant un itinerari vital determinat en uns i altres.

Són les polítiques públiques les que es fixen com a objectiu atendre les desigualtats, necessitats i malestars que afecten aquest dia a dia de la joventut. L’elaboració d’una diagnosi (quantitativa i qualitativa) és el pas inicial de tot disseny, però en el cas del jovent requereix tenir en compte algunes consideracions prèvies. Les dificultats afegides són moltes, però la majoria radiquen en la transitorietat dels subjectes afectats (i interpel·lats en el treball de camp).

En primer terme, aquesta transitorietat afecta als propis beneficiaris, ja que els joves objecte de diagnosi no arribaran a ser beneficiaris de les polítiques més estructurals (programes, recursos, equipaments, etc.) en tant que joves. Una transitorietat que també afecta el seguiment i avaluació de les necessitats per part dels interessats, ja que en uns anys els participants deixaran de ser joves i variaran les seves condicions i interessos. Però a més, i negant la major, la diagnosi sorgida de la participació dels agents socials juvenils part d’inici d’un biaix d’edat. Els representants d’entitats juvenils sempre són els de més edat i experiència. I el resultat final de les polítiques de joventut, en la majoria dels casos, acaba partint de la perspectiva dels adults i responent als interessos i necessitats més properes als joves de 30 que als de 16 anys.

Una diagnosi qualitativa que dissenyi el treball de camp de forma segregada per sexe, edat, classe i origen dels i les joves pot enriquir i aportar molts elements que queden invisibilitzats en la majoria de diagnosis sobre la joventut. No es tracta de preguntar sobre els seus interessos i necessitats, sinó de forçar-los a reflexionar sobre el seu dia a dia. És en aquest instant que apareixen les incomoditats, pors, dubtes i vergonyes. I el més important, i de forma reveladora: prenen consciència de que els seus patiments no eren individuals, sinó que són col·lectius i estructurals.

En aquests espais emergeixen, per exemple, qüestions com: la vulnerabilitat laboral, la preeminència dels treballs de cura informals o els treballs sense cobrar; la manca d’espais quotidians on participar de la presa de decisions; l’apropiació del carrer com a únic espai de llibertat; la manca d’accés a espais d’intimitat; les pressions que exerceix la publicitat sobre el seu cos i el seu model d’èxit; els tabús i desconeixements sobre sexualitat, o la influència masclista que exerceix la indústria pornogràfica en tant que principal font d’informació sobre sexe, etc.

Aquests espais de participació permeten revelar les problemàtiques que pateix la joventut, però també l’arrel dels seus causants. És una participació que ens permet complir amb l’objectiu instrumental de desenvolupar diagnosis més properes i profundes sobre les necessitats de (tots i totes) les joves. Però també apareix complert un objectiu finalista de la pròpia participació, no menys important, com és la identificació dels propis problemes per part de la joventut. Identificar els problemes personals en tant que col·lectius, és imprescindible per activar la recerca col·lectiva i apoderada de recursos i eines necessàries per a superar-los.

Albert Martín

2 Comentaris

  1. Nadine March-Reply
    24 gener, 2017 en 9:33 pm

    Gràcies Albert per aportar-nos aquesta reflexió. No vaig poder assistir a la presentació, però volia donar-te l’enhorabona per la teva Tesi doctoral. Tot plegat, m’ha fet pensar en la participació juvenil i els nous models no formals que estan sorgint. Formes d’organització més horitzontals i flexibles. Els joves volen ser escoltats i que se’ls facilitin espais per a compartir inquietuds, perspectives i necessitats. Fomentar la participació juvenil és dotar-los de capacitat de decidir sobre tot allò que els afecta, en tots els àmbits de la seva vida, tot allò que condiciona el seu entorn, el seu present i futur. Que els joves puguin participar en les polítiques de joventut i que puguin identificar els seus propis problemes i intentar trobar-ne en col·lectivitat una solució és fonamental. Gràcies per haver-me fet reflexionar!

  2. Montserrat Parramon-Reply
    25 gener, 2017 en 4:05 pm

    El tema de la transitorietat que planteges al teu post m’ha fet pensar que sovint la velocitat és el problema. La velocitat amb que passen les coses, la de la pressa de decisions i la complexitat de l’operativa per posar en marxa actuacions que donin resposta a les necessitats identificades.
    Sembla que la transitorietat de la condició de jove obliga a un alt nivell d’eficàcia en les polítiques públiques adreçades a aquest col•lectiu.

Deixeu un comentari