Fa un parell de dissabtes vaig anar a veure l’última pel·lícula de Ken Loach, “I, Daniel Blake”. Explica la història d’un fuster anglès víctima de la burocràcia del sistema. Daniel ha patit un infart que li impedeix treballar. Això és el que ell sap i el que considera el seu metge, però no és el que avalua la seguretat social, que el declara apte per treballar i el posa en el circuit dels treballadors que han de buscar feina activament.
La pel·lícula transcorre en escenaris, que per la meva activitat professional, em resulten molt familiars, oficines o clubs d’ocupació i centres de serveis socials, i mostra algunes realitats pròximes a moltes que he conegut.
En veure la pel·lícula vaig tornar a donar-li voltes a una qüestió que crec que no està ben resolta, la diferència entre la demanda i la necessitat de serveis de moltes persones en situació d’atur.
És freqüent el cas de persones sense feina que sol·liciten cursos de formació que poc o gens tenen a veure amb el seu perfil professional quan el que necessiten és passar per un procés d’orientació professional. Un procés que els aporti informació sobre les oportunitats que ofereix el mercat de treball perquè, a partir d’aquesta informació, puguin decidir amb solvència si opten per formar-se, per seguir en l’orientació o per buscar feina.
Però la necessitat només l’observa el o la professional que atén les persones en atur, es digui aquest professional, orientador, insertor, assessor o tècnic de suport. Per contra, moltes d’aquestes persones creuen que participar en un programa d’orientació és una pèrdua de temps, per això demanen serveis més concrets i tangibles com un curs de formació.
Més freqüent encara és el cas de persones en atur que demanen treball i aconsegueixen un curs o la participació en un programa d’orientació.
La qüestió no és fàcil de resoldre perquè ningú ens ha explicat que el pas de l’atur, l’educació o la formació a l’ocupació no és automàtic, ni té perquè ser ràpid ni senzill. Encara que tampoc, lent i complex. Com gairebé sempre, depèn de cada cas.
Per ser justos, potser si que algú ens ho ha explicat, però ha estat ja en els serveis d’ocupació i, sovint, quan ja portem temps sorpresos, inquiets o enfadats davant d’unes dificultats que no prevèiem. Potser algú hauria de haver-nos posat sobre avís a l’escola, l’institut o la universitat. Llavors sabríem que buscar feina forma part de les coses que hem d’aprendre a fer.
Crec que, en part, aquesta és la clau de la qüestió, assumir que el pas de l’atur a l’ocupació és un procés que requereix preparació. Em sembla que a partir d’aquí, tenim més capacitat i llibertat per triar els programes d’ocupació que més ens convenen i per acceptar l’assessorament dels i les professionals en el procés.
I això em porta a una altra qüestió que va ser objecte d’un intens debat en una formació que vaig impartir i vaig compartir amb els i les orientadores del Servei Valencià d’Ocupació i Formació (SERVEF) a mitjans d’octubre.
La qüestió que es va debatre és la finalitat dels processos d’orientació i acompanyament a les persones en atur. Algunes de les persones assistents al curs van defensar la idea que l’orientació que no té com a resultat la inserció laboral és un fracàs.
Cal dir que cada vegada és més freqüent que els programes d’acompanyament a la inserció requereixin resultats. I a mi em sembla que això és positiu perquè és necessari millorar l’eficiència en la prestació dels serveis d’ocupació.
No obstant això, no puc deixar de pensar en la relació entre millorar l’autonomia personal, la capacitat de prendre decisions i la d’identificar i gestionar recursos, que és la finalitat dels processos d’orientació i la inserció laboral.
En fi, que tot això em porta de nou a pensar en Daniel Blake, el que ell volia, el que volien els altres, les decisions que ell prenc i les decisions que altres van prendre per ell. I això que Daniel Blake tenia clar el que volia.
Monserrat Parramon
6 Comentaris
Muchas gracias por tu post Montse.
Ken Loach, siempre preocupado por los devastadores efectos de las injusticias de nuestro sistema. Menos mal que quedan directores así.
En otro orden de cosas, me parece muy interesante la dicotomía que planteas entre objetivos de resultado, valorables y mensurables fácilmente, como la inserción laboral frente a otros objetivos más complejos de evaluar como la autonomía personal. Seguramente no es fácil discernir dónde hay que poner el énfasis. Supongo que habrá que analizar trayectorias personales de más lago plazo para poder sacar conclusiones.
Por cierto, ¿recomiendas la película?
Muy bueno Montse! comparto tu opinión sobre el resultado del proceso de orientación, no es sólo la inserción la que lo hace exitoso.
Loach acostumbra a ser certero cuando apunta y esta vez la diana ha vuelto a ser el “Sistema”. En algún momento de la película fuerza un poco las cosas para conseguir su objetivo, pero en mi opinión acierta cuanto menos en dos aspectos: En reivindicar a los Danieles Blake: buena gente en el buen sentido de la palabra, que no solo han currado bien e intensamente toda su vida, sino que han cumplido (como ciudadanos) con el Sistema y que, delante una adversidad, éste les ha dado la espalda. Ken Loach describe su perplejidad magistralmente.
También acierta cuando por boca del protagonista exige un trato humano, personal y flexible por parte de los servicios públicos.
De costes, eficiencia y sistema de incentivos no se habla en la película, pero eso es harina de otro costal.
En todo caso, Jaume, claramente recomendable.
Aquest post i el debat al SERVEF que hi descrius m’ha recordat, tot i que a la inversa, una sessió de formació que vaig donar, ja fa uns quants anys, a tècnics d’ocupació d’Andalusia, i a la qual assistia una regidora. En un moment donat, es va produir un debat encès entre els tècnics que reclamaven que l’únic objectiu de l’orientació era la millora de l’ocupabilitat, i la política, que considerava que sense inserció no es podia parlar d’èxit. Entenc que deixar de banda l’objectiu de la inserció i aspirar únicament a “millora l’ocupabilitat” de les persones non és defensable. Però mesurar l’èxit únicament a través de la inserció, renunciant a mesurar impactes “soft” com són la millora de l’autonomia personal a l’hora de saber quina feina buscar, de quina manera i aplicant quins recursos, potser tampoc no és el desitjable.
Gracias por el post sobre esta película, que yo también recomiendo vivamente.
Además de lo dicho, creo que también se plantea la diferencia entre la humanidad de Daniel Blake y la frialdad “del sistema”; la relación de este con la madre y los niños, a la que ayuda de múltiples maneras (sencillas y no-económicas) contrasta con la falta de la mirada al Hombre concreto de casi todas las personas y recursos de empleo.
Y esto es importante; porque muchos de nosotros tenemos la suerte de estar trabajando en proyectos que intentan mejorar las ciudades y /o el funcionamiento de determinados programas… y alienta saber que detrás de todos ellos habrá muchos hombres buenos como D.Blake a los que quizá les podamos facilitar un poco las cosas.
En mi opinion D. Blake plantea de lleno las rígideces de un sistema que parece retroalinentarse de sus propias limitaciones. En una época durísima a nivel de empleo, gasto social, recortes de todo tipo y el sistema como tal intentando adaptarse a estas circunstancias hace que salten a la luz situaciones dramáticas que podrian evitarse con una eficiente lectura de las necesidades reales de un tejido social que ya entra “dañado” en estos circuitos de demandante de empleo, subsidios, etc. Con el objetivo de evitar el fraude y penalizar aquellas conductas pro-activas en la busqueda de empleo D.blake habla también de como el propio sistema se protege así mismo creando mas normas y olvidando que a la vez lo convierte en un ente inaccesible y blindado frente a necesidades reales que la sociedad demanda.